Raül Beteta
1977, Viladecans, Espanya
Sembla natural, però mai no hi ha hagut flors que s’obrin i es tanquin constantment. Sembla natural, però no existeixen les papallones amb llum de led. Si sembla tot natural és perquè Raül Beteta explora el moviment i la seva harmonia, escapant de qualsevol síncope robòtica, però això no significa que la mà de l’home no sigui protagonista principal. Estem davant d’unes obres que són vives, com nosaltres, de fet s’assemblen més a nosaltres que a la natura tal com la coneixem. Beteta s’ha fixat no només en la fluïdesa dels moviments botànics i animals sinó, també i sobretot, en la imperfecció. Si les seves obres ‘semblen naturals’ és perquè no busquen la neutralitat lineal d’un automòbil o d’una aspiradora, sinó la personalitat irregular i única de cada objecte, que el converteix en personatge.
Raül Beteta
Les criatures de Beteta són animades, és a dir que tenen ‘ànima’, però tant les plantes com els insectes que ens proposa són tan versemblants com inventats. Raül Beteta ha aconseguit des dels seus tallers i els seus materials de ferralla passar a fabricar peces per a museus i escenaris, i les seves creacions s’han mostrat a festivals de Taiwan, França, Polònia o Xile. La seva obra, més que ‘imitar’ la naturalesa, crea naturaleses noves i naturaleses vives. Beteta és un creador, o més aviat amb majúscula, un Creador: ens convida a ser déus, que al cap i a la fi només significa imaginar un objecte bell i donar-li vida. Benvinguts a un nou Edèn, a un nou Univers. I que es faci la llum.
Com va passar a Pinotxo, a Frankenstein, a Terminator, a Pigmalió, l’objecte cobra vida i s’iguala a nosaltres (“It’s…it’s alive!”). Què té això de natural? I, en canvi, què té d’antinatural, si és allò que hem buscat des de fa segles?
